Article facilitat per: TecnoNews
Mireia Ollé, presidenta de FIB Alumni
La tecnologia ha deixat de ser una eina passiva per esdevenir un espai de vida. Els entorns virtuals, la IA i la realitat augmentada ja no són només extensions del nostre món, sinó universos en si mateixos, on les normes de la física, del temps i de la identitat es reescriuen cada dia. I a partir d’aquí, una pregunta urgent: On tracem la línia entre allò real i allò virtual? I encara més important: cal que la tracem?
La tecnologia, en el seu vertiginós avanç, ens ofereix noves realitats que són tan intenses i significatives com les físiques. Un videojoc multijugador pot forjar amistats tan profundes com les del barri. Una conversa amb una IA pot oferir consol autèntic. Una experiència de realitat virtual pot ensenyar empatia d’una manera més potent que qualsevol lliçó teòrica. Tanmateix, no podem ignorar que aquesta mateixa immersió comporta riscos: l’alienació, la pèrdua de referències físiques i emocionals, la deshumanització del vincle social.
No es tracta de rebutjar l’avenç tecnològic, sinó d’afrontar amb responsabilitat el seu impacte. Necessitem construir una ètica de la realitat virtual: polítiques clares, educació crítica des de la infància, i una conversa global sobre què significa ser humà en un món on allò “natural” ja no és sinònim d’allò “autèntic”.
Acceptar que allò virtual pot ser real no ha de fer-nos renunciar als nostres ancoratges en la matèria, en la comunitat tangible, en el cos. El repte del segle XXI no serà inventar nous mons, sinó habitar els múltiples mons que ja estem creant amb integritat, empatia i sentit crític.
La pregunta ja no és si la tecnologia canviarà la nostra percepció de la realitat: ja ho ha fet. La pregunta ara és si serem capaços de construir realitats que ens enalteixin com a espècie, en lloc de fragmentar-nos.
El futur no serà només digital. Serà humà, o no serà. Totes aquestes qüestions, i moltes més, a la 22a Festibity dedicada a les noves realitats, el 13 de maig al Teatre Nacional de Catalunya.