Entrevista exclusiva per a la Festibity

Ignasi Terraza és un dels músics de jazz més consagrats i internacionals del nostre país. Llicenciat en Enginyeria Informàtica a la FIB (Facultat d’Informàtica de Barcelona), va canviar les tecles de l’ordinador per les del piano.

Va començar els seus estudis de piano al Conservatori de Barcelona poc després de perdre la vista a l’edat de 9 anys. Les seves primeres actuacions les va alternar amb els estudis d’informàtica a la UPC, convertint-se en la primera persona sense visió a obtenir aquesta llicenciatura a l’estat espanyol. Tot i que va exercir la professió durant un temps, aviat la música va guanyar la partida a la tecnologia.

Fundador de la Barcelona Jazz Orquestra i de l’Ignasi Terraza Jazz Trio, ha publicat una trentena de discs amb diverses formacions i ha guanyat més de 15 premis. Té la seva pròpia discogràfica, Swit Records, és professor a l’ESMUC, comparteix escenaris amb l’Andrea Motis i recentment ha publicat amb el cantant Randy Greer un disc de nadales.

—–

Vas començar a tocar el piano després de perdre la vista. Com va començar tot? El fet de perdre la vista et va portar a tocar el piano?

Als 9-10 anys vaig perdre la vista i vaig començar tocar el piano als 11 anys. Tot i això, una cosa no va portar a l’altra, no són fets relacionats. La meva àvia tenia un piano i vaig començar a experimentar-hi, a passar-hi estones. Així vaig descobrir el piano.

Tot i això, vas decidir estudiar Enginyeria Informàtica. Per què? Què et va motivar?

M’agradaven molt els cotxes i sempre havia pensat en dedicar-me al món del motor. Les meves llibretes estaven plenes de dibuixos de cotxes i Pininfarina, un dissenyador d’automòbils de l’època, era el meu ídol. A més, tenia un oncle enginyer i idealitzava la figura de l’enginyer. En perdre la vista, vaig haver de deixar de dibuixar i la música va acabar omplint aquest espai lúdic i d’expressió. Tot i això, la idea de l’enginyeria la seguia tenint igualment.

Amb la intenció de fer una carrera tècnica, vaig estar parlant amb un professor de telecomunicacions de França que va venir a fer una xerrada sobre uns temes de tecnologia per a cecs, i ell va ser qui em va adreçar cap a l’Enginyeria Informàtica. Estem parlant de l’any 1979, i la Facultat d’Informàtica de Barcelona encara era molt jove. Arrel del seu consell, ens vam entrevistar amb el degà de la facultat d’aquell moment per avaluar-ne la viabilitat. Finalment em van acceptar i l’any 1980 vaig entrar a la UPC.

De fet, vas ser la primera persona cega en llicenciar-se en informàtica a l’estat espanyol. Com va ser l’experiència? Tots ens imaginem una pantalla quan parlem d’informàtica…

Aquest professor francès que comentava, em va parlar d’una experiència d’un noi que estudiava la branca d’informàtica a la Facultat de Telecomunicacions. Arran d’aquesta experiència, m’ho vaig plantejar. Em va dir hi havia possibilitats, ja que s’estaven fent nous terminals i l’accessibilitat en la informàtica s’estava obrint i que, per tant, podia ser un bon camp on entrar.

En aquell moment a la facultat tampoc hi havia pantalles. L’ordinador en què feia les pràctiques eren targes perforades. Però a França estaven treballant sobre un aparell especial que funcionava com a terminal amb Braille pels usuaris cecs. Mentre estava a la Facultat, aquests aparells es van començar a desenvolupar de forma més àmplia i van aparèixer els primers displays de Braille per PC. Llavors ens vam plantejar la possibilitat o bé d’adquirir-ne, un o bé de desenvolupar-lo al departament d’electrònica. I es va optar per desenvolupar-lo. Aquest projecte va començar quan jo estava fent tercer de carrera, però es va allargar molt i es va acabar quan jo ja havia finalitzat la carrera.

“Hi ha aspectes de la música que són matemàtics i estructurals. Hi ha una part d’organització, de patró, d’estructura. Però evidentment la música no és només això.”

A priori, la informàtica i la música no tenen gaire relació…O sí?

Hi ha aspectes de la música que són matemàtics i estructurals. Hi ha una part d’organització, de patró, d’estructura. Però evidentment la música no és només això. Hi ha una part molt important d’expressió i d’emocions que no trobes en la informàtica. Tot i que un programador pot sentir molta emoció quan un programa funciona o molta decepció quan no funciona!

Quan estudiava relacionava la programació amb un joc d’escacs en què jugues amb estratègia, però també hi ha l’emoció de la partida. La música pot ser més o menys complicada i tenir més o menys relació amb una partida d’escacs, però sempre hi ha una part d’expressió personal essencial, que evidentment en la informàtica no trobes.

De fet ara hi ha la música computacional, però s’allunya molt del que tu fas que és jazz i improvisació.

Quan estudiava em vaig interessar per la música computacional, però mai em va emocionar gaire. Des d’un punt de vista intel·lectual era interessant, però musicalment mai em va emocionar. Em vaig estimar més separar el món de la informàtica i de la música.

“Vaig treballar sis anys com a informàtic i, de fet, quan vaig començar els estudis d’informàtica, no em plantejava dedicar-me a la música professionalment.”

Durant un temps vas exercir d’informàtic. Va ser fàcil prendre la decisió de deixar-ho per dedicar-te exclusivament a la música?

Vaig treballar sis anys com a informàtic i, de fet, quan vaig començar els estudis d’informàtica, no em plantejava dedicar-me a la música professionalment. El plantejament a casa dels meus pares era que la música estava molt bé com a afició però com a professió, havia de buscar alguna cosa més seriosa.

Quan vaig acabar la carrera vaig treballar en una empresa de síntesi de veu i després a l’ONCE com a informàtic en diferents departaments, com el centre de recursos educatius, o al de desenvolupament de tecnologia. Després em vaig agafar una excedència d’un any i ja no vaig tornar mai més.

Tens una discogràfica, Swit Records, és fàcil tenir una discogràfica davant la digitalització, en un moment en què poca gent compra CDs?

Estem en una situació en què els discogràfiques estan en ple procés de reconversió; de la venda física del suport CD, a la venda digital. Tot i això, aquesta reconversió no és fàcil ja que abans de començar a tenir ingressos per còpia digital, primer hi ha hagut la còpia digital pirata.

Anys enrere, quan va sortir Napster, totes les discogràfiques van aconseguir que es tanqués perquè era un model que amenaçava totalment el seu negoci. Com que la còpia pirata va seguir, el model de Napster (que era el que actualment seria Spotify, Youtube o Apple Music, entre d’altres), s’ha vist com un mal menor. Si no hi hagués hagut la possibilitat d’una còpia digital indiscriminada (pirata), els termes d’aquestes plataformes no s’haurien acceptat.

En aquests models, hi ha un cert retorn però aquest és molt baix. Això porta a un canvi en el model de negoci. Fa poc parlava amb una persona d’Universal que em comentava que el seu departament de merchandisign és tant gran com el de música. Quan això passa en una discogràfica, alguna cosa vol dir.

La pandèmia actual està tenint un gran impacte en el món de la cultura. Quina és la situació de la música en viu? Com viu el sector de la música aquesta situació?

Últimament les vendes de discos estaven molt relacionades amb el directe, tenien molt a veure amb el que estaves promovent als concerts. Durant aquest últim any en què hi ha hagut molts pocs directes, la venda de CDs també s’ha desplomat. Això ha fet que s’acceleri molt la reconversió de les discogràfiques.

Quan va aparèixer la pandèmia al març, jo tenia tres mesos molt intensos i vaig veure com se’m cancel·laven 70 concerts. Amb l’arribada de l’estiu semblava que fins a un cert punt es recuperava, i a finals de juliol van tornar a programar alguns festivals. Tot i això, amb les diverses onades, no s’ha acabat de recuperar. Estem amb una incertesa total, però també amb esperança de cara a l’estiu. Esperem que amb el bon temps, entre les vacunes i la confiança amb l’aire lliure on el risc és molt més baix, es pugui reprendre l’activitat musical.

“A les persones cegues la informàtica ens ha donat un accés a la informació molt gran, ens ha obert una porta enorme. Tot i això, sovint ens tanca portes que ens havia obert anteriorment.”

La tecnologia en el cas de persones amb discapacitat és important. T’ha obert moltes portes?

A les persones cegues la informàtica ens ha donat un accés a la informació molt gran, ens ha obert una porta enorme. Tot i això, sovint ens tanca portes que ens havia obert anteriorment.

Cap a finals dels 80, el PC es va estandarditzar i es van fer molts aparells que a través de veu sintètica o de Braille, accedien directament a la memòria i permetien un accés total a la informació de la pantalla. Però això, als anys 90 amb l’aparició de Windows va canviar i va ser una galleda d’aigua freda molt gran. Amb Windows tota la comunicació es feia a través d’un entorn gràfic que impedia que tots aquest aparells per cecs accedissin a la memòria de la pantalla. Als 90 hi va haver un “apagón” de les pantalles per cecs que no es va recuperar fins al 2000. Mentre tothom treballava amb Windows jo seguir treballant amb MS-DOS.

Tot i que això s’ha resolt, segueix havent-hi el fantasma, la por que torni a passar. A finals dels 80 ens pensàvem que a partir d’aquell moment, la informàtica i tots els seus avenços ens inclourien però no ha estat així.

Falta més consciència pel que fa a l’accessibilitat?

Actualment hi ha més consciència en el tema de l’accessibilitat però tot i així, no està integrada. Per exemple, Apple va ser la primera companyia que va integrar al seu sistema els navegadors de veu per Braille, i va ser una aposta per l’accessibilitat molt important que creava tendència. Però no totes les companyies l’han seguit de manera tant integrada com van fer ells, ja que el software d’accessibilitat estava integrat en el propi sistema. El mateix Apple, darrerament està invertint menys en accessibilitat i les noves versions no són tan bones com les antigues.

“Malgrat que s’ha millorat, falta prendre consciència. Les empreses sempre pensen en les persones amb discapacitats com una minoria.”

Per tant, sempre estàs amb la por que hagis de deixar de fer coses que abans podies fer per una manca de sensibilitat cap a la inclusió.

Clar! Sempre hi ha coses noves que abans no podies fer i que gràcies a la tecnologia ara pots fer però també passa al revés i això costa molt de pair i no acabes de trobar-li explicació. Molts cops és per una nova versió.

Malgrat s’ha millorat, falta prendre consciència. Les empreses sempre pensen en les persones amb discapacitats com una minoria i en termes econòmics ho som. Ara bé, en termes poblacionals no som tant pocs. Més enllà de les persones totalment invidents, hi ha la gent gran amb una vista deteriorada. Les pròximes generacions ja hauran conegut l’ordinador des de joves i per tant necessitaran l’ajuda de l’accessibilitat. Si ho mires així, tots som potencials usuaris de les ajudes per l’accessibilitat.

Què t’agradaria poder fer i que la tecnologia encara no t’ha permès?

Conduir, sense cap mena de dubte!