Article escrit per Paula Santandreu, vicepresidenta i coordinadora de les Young IT Girls. Graduada en Enginyeria d’Obres Públiques a la UPC i cursant un màster Mundus en Flood Risk Management.
El que vull fer veure amb aquest petit article és que encara que l’enginyeria sembli una àrea d’estudi impersonal té un gran impacte en la societat.
Per una bona part del món Occidental, el Dia Internacional de la Dona (el 8 de març) és un esdeveniment conegut i celebrat. Gràcies al màster Mundus que estic cursant, he tingut l’oportunitat de pegar-me un bany de realitat sobre la situació del feminisme fora d’Europa.
L’any passat, per aquestes dates, estudiava en un ambient completament divers i internacional. Veient que segurament seria una oportunitat única vaig organitzar una taula rodona per parlar sobre feminisme, especialment en l’àmbit de l’enginyeria i la gestió de riscs (com inundacions, sequeres, etc.). Els meus companys, que són tots titulats en enginyeria (majoritàriament Civil) provenen en gran part d’Àsia i Sud-Amèrica i molts ja han exercit en els seus països. Prèviament a l’esdeveniment vaig preparar una mica les temàtiques de les quals podríem parlar (micromasclisme, bretxa salarial, etc.). Ara bé, fins que no vàrem començar a parlar no em vaig adonar que havia estat vivint dins la meva petita bombolla europea. En els primers minuts varen sortir temàtiques que creia inexistents dins del món de l’educació superior i que convertien temes de debat com el micromasclisme en minúcies. Un exemple d’aquestes temàtiques va venir de mans de les meves companyes de Sri Lanka, Índia i Bangladesh. Elles varen explicar que si ets dona d’una certa edat, molt possiblement hauràs d’estar casada i demanar permís als sogres per poder fer un màster (com era el seu cas).
Una altra experiència que em va impactar àmpliament va venir de la boca d’un company de Bangladesh. Aquest explicava que quan treballava avaluant la vulnerabilitat econòmica d’algunes poblacions enfront d’una inundació en el seu país d’origen, havia de tenir en compte si aquella família tenia filles o fills. Això es feia, ja que en moltes poblacions rurals encara segueix existint la dot. És a dir, si una família tenia filles, s’havia d’incloure en l’estudi que en certs anys aquell nucli familiar perdria un percentatge dels seus ingressos en detriment a la seva futura família política.
Finalment, el que em va afectar més no va venir d’uns dels meus companys durant aquell acte, sinó que va ser unes setmanes després per part d’un professor. Durant una lliçó sobre justícia social se’ns explicà que està estudiat i comprovat que durant una situació extrema, els homes tenen més tendència a perdre la vida, ja que les conviccions socials els empeny a prendre aquest rol de “protector” i posar els altres per sobre d’ells mateixos. Tot i això, el que s’oblida és que després de la catàstrofe, en molts països en vies de desenvolupament, són les nines i les dones les que passen a ser les més vulnerables. Una catàstrofe fàcilment et pot fer perdre, per exemple, la teva casa i la collita gràcies a la qual t’alimentes. En circumstàncies extremes com aquestes, els poders institucionals estan desbordats i no tenen mitjans per actuar en contra de les freqüents “vendes” o ús de les filles com a moneda de canvi per obtenir recursos. Addicionalment, moltes nines i dones perden a les seves famílies (i protecció) quedant exposades a violacions i tracta. És a dir, després de sobreviure una calamitat com és un huracà, i haver-ho perdut tot, per moltes el pitjor encara està per venir.
El que em va esgarrifar va ser el normalitzat, dins les seves societats, que estaven les històries que els meus companys i professors compartien. El que vull fer veure amb aquest petit article és que encara que l’enginyeria sembli una àrea d’estudi impersonal té un gran impacte en la societat. Si, per exemple, les persones i institucions encarregades d’analitzar la vulnerabilitat d’una zona exposada a catàstrofes no estan sensibilitzades amb la situació de les dones en aquella àrea, és fàcil crear un “caldo de cultiu” per accions masclistes, o caure dins del masclisme institucional empitjorant i normalitzant la seva situació.
Finalment, m’agradaria fer-vos veure que a països com l’Estat espanyol encara ens queda molt de camí per recórrer, però això no ens hauria de fer oblidar i valorar tot allò que hem aconseguit (amb molt d’esforç) i que molts de països encara estan a dècades de distància.