Entrevista exclusiva per a la Festibity

Joan Majó i Cruzate és doctor enginyer industrial per la UPC de Barcelona i va cursar, sense acabar-la, la carrera de Ciències Polítiques a la Complutense de Madrid.

En al camp empresarial ha estat fundador i president de Telesincro, de Sogelco i d’Automatic Toll Systems. També ha estat president d’Olivetti, de Nova Icaria,, de la societat del 22@ i de TecFoundries.

Entre altres càrrecs, en el sector públic va ser Degà del Col·legi d’Enginyers i va estar al Ministeri d’Indústria i Energia del 1983 al 1986, primer com a Director General d’Electrònica i Informàtica, i després com a Ministre. Va ser Conseiller Hors-class de la Comissió Europea amb responsabilitat en la política europea de telecomunicacions, televisió i informàtica des del 1989 i fins al 1995. També va ser president del WG Information Society Forum a Brussel·les, i de l’European Institute for the Media a Dusseldorf. Del 2003 al 2008 va ser Director General de la Corporació Catalana de Radio i Televisió.

Ha publicat diversos llibres com “Xips, cables i poder “ (1997) i “El món que ve…ja el tenim aquí” (2014).

—

Als anys 60 va revolucionar el panorama tecnològic fabricant el primer ordinador de tot l’Estat. Com va sorgir la idea? Com va ser el procés?

De petit ja em feia per a mi receptors de ràdio amb vàlvules, resistències, condensadors i després transistors. A l’Escola d’enginyers vaig agafar l’especialitat d’electrònica i vaig entrar en contacte amb els primers ordinadors que hi havia a Espanya (IBM) i vaig viure l’explosió dels transistors. Als anys 60 vaig fundar, juntament amb dos socis, l’empresa TELESINCRO, dedicada a construir automatismes transistoritzats de control industrial, i així vaig assistir a l’inici dels primers xips. Inspirat en uns petits ordinadors que vaig veure a Eindhoven, a PHILIPS, vàrem posar-nos, junt amb dos o tres enginyers més, a dissenyar i a fabricar els nostres propis ordinadors (FACTOR) que van tenir un gran èxit en el mercat català i espanyol (vàrem arribar a ser més de 400 persones). L’empresa va acabar sent venuda a FUJITSU.

Amb tot el temps que porta en el món tecnològic, s’imaginava que la tecnologia canviaria el món tal i com l’havíem entès fins aquell moment?

Crec que sí que veia cap a on anàvem i que crearíem una nova època després de la que hem anomenat industrial. Tot i això, no podia pas endevinar algunes de les coses que han anat passant ni, sobretot, que passarien amb la velocitat amb la que ho han fet.

“Com més veia el que podíem fer amb les tecnologies, més m’entusiasmaven però més convençut estava que eren una gran font de progrés, però també representaven un gran perill de desigualtat.”

Durant uns quants anys es va dedicar a la política i va arribar a ser Ministre d’Indústria i Enginyeria. Com va passar del sector tecnològic a la política? Què el va motivar a donar aquest pas?

Hi va haver dues raons complementàries. Per una banda, jo ja havia estat fent “parapolítica” durant l’època pre-democràtica, en la que havíem de fer-ho clandestinament (al Col·legi d’Enginyers i en organitzacions de caràcter religiós com l’ICESB, Justícia i Pau o Cristians per el Socialisme, entre d’altres). A principis del 70 ja vaig participar directament en la fundació de Reagrupament Socialista i Democràtic amb en Pallach i en Verde i, després, en la creació de l’actual PSC. Per altra banda, com més veia el que podíem fer amb les tecnologies, més m’entusiasmaven però més convençut estava que eren una gran font de progrés, però també representaven un gran perill de desigualtat. Evitar-ho era un deure de la política i del servei públic i per ajudar a evitar-ho també volia estar present en aquest altre costat.

L’any 2014 va publicar el llibre “El món que ve… ja el tenim aquí”. Quina és la característica principal d’aquest món?

Tant en el llibre del 1997 (“Xips, cables i poder“) com en el del 2014, com en la majoria dels articles que he publicat, es poden trobar idees concretes i especifiques del que acabo d’explicar. És a dir, assenyalo la transcendència de les noves tecnologies digitals, tant en el camp de la informació com en el de les comunicacions, asseguro que es podran crear moltes eines noves que ens permetran millorar el benestar de les persones en molts aspectes, cosa que ja ha passat durant aquest últim segle, però que també poden augmentar els nivells de desigualtat si aquestes eines arriben a uns sí i a d’altres no.

La revolució disruptiva que representa la digitalització i l’automatització, fins a quin punt modificarà les nostres maneres de produir i de viure?

Es tracta d’una nova època que no sé com la definirem (per ara, alguns parlen de post-industrial), però que ens canviarà el model de viure, de consumir i de produir. Això ve reforçat per un moment històric en el que ens donem compte que el planeta no és sostenible, ni per recursos ni per residus contaminants, per una població de les dimensions de l’actual, si tots continuéssim o adoptéssim el model que tenim ara els països desenvolupats.

“Actualment, per aconseguir més benestar necessitem ser propietaris d’eines materials, mentre que en el futur una part important del benestar vindrà d’un accés fàcil a serveis.”

Sentim molts discursos sobre com l’automatització farà perdre llocs de treball. En l’extrem contrari, hi ha qui diu que es crearan molts més llocs de treball. Quina és la seva opinió?

Crec que l’automatització i la digitalització faran desaparèixer llocs de treball del sector de la fabricació d’eines materials, tot i que el desenvolupament dels països emergents incorporarà nova demanda i en farà augmentar la necessitat.

Per a mi el que és més important és que actualment per aconseguir més benestar necessitem disposar i ser propietaris d’eines materials, mentre que en el futur una part important del benestar vindrà d’un accés fàcil a serveis, de pagament o, en alguns casos, gratuïts. Menys aparells individuals, més instruments col·lectius i accés a més serveis. En el cas de la mobilitat el canvi serà molt important. Per tant, menys treball industrial, més treball de serveis col·lectius, més treball de serveis digitals, i més treball de cura personal. Per altra banda, més teletreball o treball a distància, que no vol dir necessàriament treballar des de casa, si no des de centres de treball que suposin menys desplaçaments, menys cost, estalvi de temps i menys contaminació.

La utilització de tecnologies com la intel·ligència artificial o el Big Data ens plantegen alguns dilemes ètics. Hi hem de posar límits?

És evident que sí. Jo en destacaria sobretot tres. D’una banda l’apropiació, l’acumulació, la utilització i la venda de dades personals per part de les plataformes tecnològiques. En segon lloc, la utilització d’algoritmes no transparents d’IA per tal que màquines puguin prendre decisions que afecten a les persones. I en tercer lloc, la capacitat de manipular, deformar o falsificar la realitat i poder-la distribuir sense cap control i, sobretot, de forma anònima. Cal regular el nou sector impedint que les dades personals puguin ser objecte de negoci d’alguns, però també instrument de control dels governs. Hi ha una paradoxa molt clara en relació amb l’anonimat; les dades personals recollides i utilitzades per al progrés de la ciència o dels serveis públics han de tenir un caràcter anònim, però la distribució en l’espai virtual d’informacions falsejades ha d’estar prohibit o penalitzat. Si la distribució és anònima la responsabilitat ha de caure sobre el distribuïdor.

“La convivència exigeix la regulació de les llibertats personals per millorar el benestar col·lectiu.”

Ha anat més ràpid la tecnologia que la societat a entendre-la i els governs a regular-la? Quin creu que ha estat l’àmbit més afectat?

I tant! Sense entendre el que està passant és molt difícil fer una bona regulació, que és urgent i imprescindible. Hi ha una barreja de voluntat d’apropiació de l’oportunitat de fer negoci per part d’empreses privades, i una notable incapacitat de les administracions públiques de tenir l’expertesa necessària i la voluntat política d’abordar-ho. A això s’afegeix el component demagògic de l’exaltació de la llibertat personal sense límits. Pensem com estaríem si a l’arribada d’una nova eina, el cotxe, no s’haguessin establert límits de velocitat o no s’haguessin posat semàfors en els creuaments… La convivència exigeix la regulació de les llibertats personals per millorar el benestar col·lectiu.

La pandèmia ha accelerat la introducció del món digital en alguns àmbits, com a casa i a l’escola. Aquesta situació, quines reflexions us ha generat?

Com ja he dit, el desplaçament diari al lloc de treball representa pèrdua de temps i cost personal, i incideix en la sostenibilitat global. Cal impulsar el vehicle col·lectiu i accelerar la transició energètica, però també reduir els desplaçaments en totes aquelles activitats que ho permetin. No tot treball es pot fer plenament a distància, ja que les peces d’un cotxe, les patates que cal recollir, o el malalt que cal operar, demanen el desplaçament del qui ho fa. Però fins i tot en casos com aquests hi pot haver una part important d’actuacions no presencials. Però anar massa lluny en aquest canvi suprimint, per exemple, totes les reunions presencials en una empresa o les visites personals al metge, pot ser contraproduent. Teletreballar no ha de suposar només treballar des de casa. Les fàbriques o els despatxos han estat dissenyats per la feina que cal fer-hi, però la gran majoria de les cases van estar dissenyades només per viure-hi, i això crea molts problemes. Una bona solució seria l’extensió de centres de tipus coworking assequibles arreu del territori.

En relació amb l’escola cal tenir en compte que el seu objectiu no és només la transmissió de coneixements, cosa que pot fer-se en part telemàticament, si no la socialització dels alumnes i l’adquisició de capacitats i valors, i això demana els contacte i la convivència. La presencialitat, si no total, ha de ser important.

Què ens depara el futur? Té una visió optimista?

Soc optimista perquè les societats han anat gairebé sempre endavant. Tot i això, crec que el futur depèn en gran part de nosaltres i de les nostres respostes als elements que ens venen de fora, i estem en uns moments que no veig pas clar que, ni tots els ciutadans ni tots els polítics, estiguin actuant amb la contundència i la urgència que els canvis demanen.