Per Josep Maria Ganyet
Vivim en una simulació? Som una tira de codi dins d’un superordinador? Són Zeus, Yaveh, Odin, Tonacatecuhtli i Brahma els àlies del Gran Programador?
Aquesta, en les seves diverses formulacions, és una de les grans preguntes de la humanitat. Ens l’hem feta tots en alguna ocasió, des dels filòsofs més reputats, fins a la criatura més innocent quan pregunta allò de si el nostre univers no és més que una brossa a l’ull d’un gegant.
El més ferm proponent actual d’aquesta tesi és el filòsof suec Nick Bostrom, fundador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford, divulgador i autor de nombrosos llibres sobre ètica, tecnologia, filosofia i intel·ligència artificial. Bostrom és conegut per Superintel·ligència: camins, perills, estratègies, i per la seva hipòtesi de la simulació.
De forma simplificada podem presentar la hipòtesi de manera tripartida de la següent manera:
- Les probabilitats que la nostra espècie s’extingeixi abans d’arribar a un estadi post-humà són molt altes.
- És altament improbable que una civilització post-humana estigui interessada a fer simulacions de la seva història.
- És altament probable que visquem en una simulació.
Segons Bostrom, almenys alguna d’aquestes tres proposicions és certa.
Si 1) és certa, fi del debat i tal dia farà un any. Si 1) és falsa i 2) és certa, fi del debat; els nostres descendents post-humans dedicaran el temps a tasques més gratificants que fer videojocs dels seus avantpassats. Però suposem que 1) no és certa, això és, una quantitat no negligible de civilitzacions en un estadi tecnològic similar al nostre arriben a la maduresa tecnològica. Suposem també que 2) no és certa, que una quantitat no negligible de civilitzacions que arriben a la maduresa tecnològica estan disposades a dedicar recursos computacionals a executar simulacions prou complexes de la seva història. Llavors aquesta civilització post-humana podrà crear milions, bilions de simulacions de la seva història. La probabilitat que la realitat que percebem sigui la de la realitat física original (l’originària de les simulacions) és pràcticament zero.
Les simulacions que es podrien fer arribarien a un grau de complexitat tal que permetria els seus habitants crear simulacions, simulacions dins de simulacions i fins i tot preguntar-se si viuen en una simulació. Les simulacions respondrien a la voluntat del Gran Programador que podria decidir què simular, repetir simulacions amb diferents condicions, reiniciar la simulació en detectar-hi errors (glitches) i fer escenaris de “i si…?”.
En una d’aquestes simulacions Hitler i Hirohito haurien guanyat la segona guerra mundial i s’haurien partit el món, en una altra els simis haurien conquerit els humans a qui tindrien en gàbies en zoos i en una altra, la que ens ha tocat a nosaltres, Donald Trump hauria arribat a president dels EUA mentre un virus hauria causat centenars de milers de morts en una pandèmia global.