Per Josep Maria Ganyet
Vivim en una simulació? Som una tira de codi dins d’un superordinador? Són Zeus, Yaveh, Odin, Tonacatecuhtli i Brahma els àlies del Gran Programador?
Aquesta, en les seves diverses formulacions, és una de les grans preguntes de la humanitat. Ens l’hem feta tots en alguna ocasió, des dels filòsofs més reputats, fins a la criatura més innocent quan pregunta allò de si el nostre univers no és més que una brossa a l’ull d’un gegant.
El més ferm proponent actual d’aquesta tesi és el filòsof suec Nick Bostrom, fundador de l’Institut del Futur de la Humanitat d’Oxford, divulgador i autor de nombrosos llibres sobre ètica, tecnologia, filosofia i intel·ligència artificial. Bostrom és conegut per Superintel·ligència: camins, perills, estratègies, i per la seva hipòtesi de la simulació.
De forma simplificada podem presentar la hipòtesi de manera tripartida de la següent manera:
- Les probabilitats que la nostra espècie s’extingeixi abans d’arribar a un estadi post-humà són molt altes.
- És altament improbable que una civilització post-humana estigui interessada a fer simulacions de la seva història.
- És altament probable que visquem en una simulació.
Segons Bostrom, almenys alguna d’aquestes tres proposicions és certa.
Si 1) és certa, fi del debat i tal dia farà un any. Si 1) és falsa i 2) és certa, fi del debat; els nostres descendents post-humans dedicaran el temps a tasques més gratificants que fer videojocs dels seus avantpassats. Però suposem que 1) no és certa, això és, una quantitat no negligible de civilitzacions en un estadi tecnològic similar al nostre arriben a la maduresa tecnològica. Suposem també que 2) no és certa, que una quantitat no negligible de civilitzacions que arriben a la maduresa tecnològica estan disposades a dedicar recursos computacionals a executar simulacions prou complexes de la seva història. Llavors aquesta civilització post-humana podrà crear milions, bilions de simulacions de la seva història. La probabilitat que la realitat que percebem sigui la de la realitat física original (l’originària de les simulacions) és pràcticament zero.
Les simulacions que es podrien fer arribarien a un grau de complexitat tal que permetria els seus habitants crear simulacions, simulacions dins de simulacions i fins i tot preguntar-se si viuen en una simulació. Les simulacions respondrien a la voluntat del Gran Programador que podria decidir què simular, repetir simulacions amb diferents condicions, reiniciar la simulació en detectar-hi errors (glitches) i fer escenaris de “i si…?”.
En una d’aquestes simulacions Hitler i Hirohito haurien guanyat la segona guerra mundial i s’haurien partit el món, en una altra els simis haurien conquerit els humans a qui tindrien en gàbies en zoos i en una altra, la que ens ha tocat a nosaltres, Donald Trump hauria arribat a president dels EUA mentre un virus hauria causat centenars de milers de morts en una pandèmia global.
Por Josep Maria Ganyet
¿Vivimos en una simulación? ¿Somos una tira de código dentro de un superordenador? ¿Son Zeus, Yaveh, Odin, Tonacatecuhtli y Brahma los alias del Gran Programador?
Ésta, en sus diversas formulaciones, es una de las grandes preguntas de la humanidad. Nos la hemos hecho todos en alguna ocasión, desde los filósofos más reputados, hasta la criatura más inocente cuando pregunta aquello de si nuestro universo no es más que una basura en el ojo de un gigante.
El más firme proponente actual de esta tesis es el filósofo sueco Nick Bostrom, fundador del Instituto del Futuro de la Humanidad de Oxford, divulgador y autor de numerosos libros sobre ética, tecnología, filosofía e inteligencia artificial. Bostrom es conocido por Superintel·ligència: caminos, peligros, estrategias, y por su hipótesis de la simulación.
De forma simplificada podemos presentar la hipótesis de manera tripartita de la siguiente manera:
- Las probabilidades de que nuestra especie se extinga antes de llegar a un estadio post-humano son muy altas.
- Es altamente improbable que una civilización post-humana esté interesada en hacer simulaciones de su historia.
- Es altamente probable que vivamos en una simulación.
Según Bostrom, al menos alguna de estas tres proposiciones es cierta.
Si 1) es cierta, fin del debate y tal día hará un año. Si 1) es falsa y 2) es cierta, fin del debate; nuestros descendientes post-humanos dedicarán el tiempo a tareas más gratificantes que hacer videojuegos de sus antepasados. Pero supongamos que 1) no es cierta, esto es, una cantidad no despreciable de civilizaciones en un estadio tecnológico similar a nuestro alcanzan la madurez tecnológica. Supongamos también que 2) no es cierta, que una cantidad no despreciable de civilizaciones que llegan a la madurez tecnológica están dispuestas a dedicar recursos computacionales a ejecutar simulaciones bastante complejas de su historia. Entonces esta civilización post-humana podrá crear millones, billones de simulaciones de su historia. La probabilidad de que la realidad que percibimos sea la de la realidad física original (la originaria de las simulaciones) es prácticamente cero.
Las simulaciones que se podrían hacer alcanzarían un grado de complejidad tal que permitiría a sus habitantes crear simulaciones, simulaciones dentro de simulaciones e incluso preguntarse si viven en una simulación. Las simulaciones responderían a la voluntad del Gran Programador que podría decidir qué simular, repetir simulaciones con diferentes condiciones, reiniciar la simulación al detectar errores (glitches) y hacer escenarios de "¿y si ...?".
En una de estas simulaciones Hitler y Hirohito habrían ganado la Segunda Guerra Mundial y se habrían dividido el mundo, en otra los simios habrían conquistado los humanos a los que tendrían en jaulas en zoos y en otra, la que nos ha tocado a nosotros, Donald Trump habría llegado a presidente de EEUU mientras un virus habría causado cientos de miles de muertos en una pandemia global.
Esdeveniment
22a Festibity - 13 maig 2025
22a Festibity
13 de maig de 2025 - Teatre Nacional de Catalunya