Article facilitat per IN2

L’envelliment de la població i la cronificació de moltes malalties fa que les necessitats assistencials de les persones siguin cada vegada més una combinació dels serveis que ofereixen els serveis socials i el sistema sanitari. La separació entre el món social i el món sanitari, l’amplitud de serveis, la fragmentació dels proveïdors i la complexitat de l’administració fa que calgui un nou model organitzatiu en el que, més enllà del tòpic de posar el ciutadà al centre, hi hagi una revisió del model. Aquest nou model és el que s’anomena l’atenció integrada.

Els avenços tecnològics han d’ajudar a superar els reptes que presenta aquest nou model, tenint en compte que la tecnologia no és la única solució al problema, però sense tecnologia difícilment tindrem una solució que sigui eficient i sostenible.

Aquest model d’atenció integrada ha de tenir però una sèrie de premisses:

1. Ha de ser proactiva . No tenen perquè esperar que la sol·licitud de serveis vingui del ciutadà. L’administració disposa de totes les dades socials i sanitàries dels ciutadans de les seves famílies i de l’entorn. Poden preveure i identificar les necessitats col·lectives i individuals i planificar i proposar les solucions adequades.

1. Aquestes necessitats han de tenir una sola mirada que combini les de caire mèdic i les de caire social, independentment de qui en sigui el proveïdor, evitant duplicitats i faltes de coordinació i no deixant ‘forats’ en l’atenció a les persones

1. Ha de tenir un únic punt de contacte. Els ciutadans no tenen perquè conèixer les competències de cada departament, ajuntament o entitat. Necessiten un únic punt d’entrada que faci la valoració de les necessitats, identifiqui els recursos, els prioritzi i els coordini de la millor manera. Això torna a demanar tenir una visió única i global del ciutadà i també del catàleg de serveis i disponibilitats dels diferents recursos assistencials.

1. La resposta de l’administració ha de ser ràpida. No estan davant de situacions estàtiques i que puguin esperar sinó de situacions que evolucionen, i normalment no milloren, que requereixen resposta immediata. Cal automatitzar, quan sigui possible, les preses de decisions, cal simplificar els procediments sense que això impliqui la personalització de les solucions.

1. Les casuístiques de cada persona són diferents, les seves necessitats també i per tant han de personalitzar la resposta. Cal dissenyar les solucions que millor s’adapten a les seves necessitats, s’han de construir a mida agafant tots els recursos existents i inant-los de la millor manera tant per a les persones com per al sistema.

1. Però per poder fer tot això el que els cal és disposar de tota la informació degudament estructurada i compartida. Igual com ara tenen una historia clínica compartida de la salut atesa pel servei públic (i a la que caldria afegir la informació dels serveis privats) és imprescindible disposar d’una història social única en la que es pugui veure tota la informació social, independentment de si son serveis socials bàsics o especialitzats i del proveïdor que els ofereix.

Com veuen aquesta Història Social Única HSU ?

Cal considerar que donats els escassos recursos que es destinen a l’atenció a les persones i els endarreriments en les concessions de les ajudes, una bona part de l’assistència la proporcionen les pròpies famílies, bé mitjançant la contractació d’ajuda externa o bé directament prestada pels familiars (normalment dones). Cal també que tota aquesta informació estigui integrada en aquesta història social.

Aquesta història social no ha de ser el sumatori de les interaccions de les persones amb el sistema, el sumatori d’expedients, ajudes i valoracions sinó que ha de recollir també ‘el curs social’, al igual que la història clínica té les proves, diagnosis i tractaments.

Cal també que les històries clíniques i socials es puguin compartir i visualitzar mútuament, que tots els professionals puguin accedir a la informació complerta del ciutadà d’una manera clara, entenedora i evidentment preservant la privacitat de les dades i la intimitat de les persones i , visualitzant només aquella que sigui imprescindible.

Perquè aquesta informació sigui útil cal també que estigui convenientment normalitzada, tal com ja passa en l’àmbit de la salut. Cal acabar de definir el vocabulari comú a utilitzar per interoperar informació dins els sistemes d’informació de l’atenció social i també entre salut i social i sobretot implementar-lo (Projecte Intersocial de la Fundació Tic Salut Social).

Fa temps que IN2 treballa en interoperabilitat, tant tècnica com semàntica (proveeixen les oficines tècniques corresponents al Departament de Salut des de fa més de 10 anys). Darrerament, a més, han estat treballant en l’estàndard Open EHR, el qual facilita el modelatge de la informació relativa a una persona, i el fa independent de la tecnologia que l’hagi d’utilitzar. Gràcies a aquest estàndard estan intentant definir el modelatge de les dades socials, que pugui ajudar a estructurar-les i integrar-les per poder-hi treballar.

Fa temps també que treballan en una visió integrada de la persona, tant des del punt de vista clínic com social, per exemple, modelant indicadors conjunts que permetin preveure accions necessàries des dels ajuntaments (com estan treballant a l’Àrea Bàsica del Baix Penedès, projecte impulsat per la Fundació Santa Tecla).

És així, doncs, que estan posant el seu esforç i experiència al servei de la millora del model d’atenció integrada, i de la creació de la HSU, tant des d’un punt de vista tècnic com del coneixement de les necessitats assistencials, gràcies als seus equips multi-disciplinars i col·laboradors experts.